A les 11h va haver la presentació de la festa i ho va portar a terme el meu tutor, va explicar com aniria el dia i com funcionaria tot. Després els professionals del centre van llegir la llegenda de Sant Jordi i la van acompanyar amb un seguit d’imatges que ajudaven a fer-ho més entenedor.

A les 11:15 aproximadament els usuaris van representar la obra de teatre que feia moltes setmanes que preparaven i la qual també la faran el dia de l’aniversari del centre. La obra es divertida i provoca que els usuaris hagin de memoritzar el text.

També va haver-hi una petita exposició de dibuixos que havien fet els usuaris als tallers. Van repartir roses a tothom ( a mi també!) i després va haver-hi pica-pica!

Va ser un dia interesant, ja que vaig veure als usuaris i als professionals fora de la regularitat del cente i era una forma de mirar-ho tot amb uns altres ulls!

Llavors jo hem pregunto, fins quan és important el benestar de la persona? O té més importància els recursos econòmics de la usuaria? La senyora per culpa d’això es quedarà a casa a partir d’ara. Segurament el que passarà es que vagi a pitjor.

Avui he estat present a una activitat de psicomotricitat fina, on la feia un fisioterapeuta, però sovint la realitza el educador. El taller consisteix en que agafen un petit grup d’usuaris perquè així es pugui estar atent amb tots i comencen fent motricitat de dits, fent petis gestos molt sencills, després s’utilitza material com pinzes, un aparell especialitzat, plastelina… Esta prou bé perquè això els ajuda a no perdre la mobilitat dels dits.

El centre està preparant una obra de teatre i també l’activitat de Sant Jordi, a la qual asistirè.

Avui quan he arribat al centre, tots els usuaris estaven moltemocionats, avui tocava una petita excursió. El tutor m’ha dit que els acompanyaria i ajudaria a portar als usuaris. Era una exposició que es feia a la parada del metro d’Universitat i anava sobre els refugis que es van fer al Metro durant la Guerra Civil. L’exposició no era molt gran, consistia en un seguit de pantalles que explicaven una mica d’història de Catalunya i de la resta del món, i per l’altre banda hi havia una simulació de refugi amb figures.

Per anar cap allà un grup anava caminant, els que tenien millor mobilitat i els altres en metro, a mi hem va tocar el segon grup i va ser quan vaig endinsar-me a dintre el metro que vaig veure la quantita de barreres que hi ha. Portava una senyora que tenia poca mobilitat, anava amb bastó i també portava una senyora amb cadira de rodes. Per aconseguir arribar a l’andana vem estar com 20 minuts perquè entre que agafes un ascensor, piques el bitllet, un altre ascensor i tot doncs vem estar una bona estona. Al metro casi no vem tenir temps de pujar tots, van trigar molt poc a tancar-se les portes i casi ens quedem alguns abaix, i encara vem tindre sort i ens van tocar metros nous, perquè amb les cadires de rodes hauria sigut un kaos.

Tot i així va anar molt bé la sortida i vaig disfrutar molt, perquè va sortir de la rutina que hi ha a dintre el centre.

Avui he estat nomès a primera hora amb els usuaris, desprès m’han donat la memòria del centre i el projecte.

Hi ha una activitat que fan que m’ha agadat molt. S’anomena activitats quotidianes, consisteix en que a cada usuari se li encomana una feina que ha de fer cada dia o un cop a la setmana, i són feines del tipus canviar el dia i les activiatts que toquen per aquell dia d’un taulell, o endreçar els cd’s, o portar diaris gratuits al centre, netejar una mica el pati… cosetes petites però que fan que la persona no oblidi la feina quotidiana.

Ahir es va morir una usuaria i una altra havia trucat la família dient que s’havia caigut i que estava ingresada al hospital. Molts usuaris s’han possat a plorar quan han donat les dues notícies i jo no he pogut evitar que hem caiguès alguna llàgrima quan ho han dit, però he intentat que no es notès perque encara hauria sigut pitjor per ells, així que he intentat animar-los tant com he pogut. M’ha costat molt acabar el dia, ha sigut bastant dur.

El dia a sigut una mica trist, perque les usuaries cada cop que anava a xerrar amb alguna d’elles, m’acabava explicant alguna pena del passat, com per exemple que se li havia mort un fill, o que el seu marit ja no hi era o que van haver de marxar de casa seva… M’ha costat molt animar-les però hem sembla que al final ho he aconseguit.

Plovia i he anat decobrint que els dies que plou estan tots una mica més tristos.